Aquest no és un atemptat contra l’art ni contra els artistes. Aquest vol ser un atemptat contra l’art amb artistes i contra els artistes dins l’art.
No vol ser una negació de l’art, ni tampoc un enèsim intent de definició del concepte d’art. Vol ser més aviat un alliberament de l’art d’un cert concepte d’artista i un alliberament de l’artista d’un cert concepte d’art.
La paradoxa inicial és que ens veiem obligats a definir un cert concepte d’art, per negar-lo, un cert concepte d’artista, per negar-lo, i uns conceptes d’art i artista, per afirmar-los. Conscients que només disposem de l’eina –i de la trampa que li és inherent- del llenguatge per afrontar aquesta empresa, declarem en conseqüència que només en el despullament de la tradició teòrica ja massa carregosa podrem conquerir l’objectiu.
No es tracta de rebutjar l’estudi del pensament teòric sobre l’art. Es tracta de buscar un precipitat manejable que serveixi al nostre propòsit.
Què s’entén per art avui en dia? Què volem dir quan diem artista? Entenem per art el mateix que es podia entendre a la Grècia clàssica o el que s’entén en cultures actuals distants? Sens dubte, no és el cas. La universalitat del concepte d’art –per no parlar d’un concepte encara més elusiu com el de cultura- és una quimera des del punt de vista històric. Des del punt de vista geogràfic , en canvi, potser mai la Humanitat ha estat tan a prop d’una homogeneïtat, si no unitat, pel que fa al tractament de l’art, un cop la hegemonia d’un tipus d’organització social com el que representa l’imperialisme nord-americà és tan intensament estès arreu del planeta.
Per això mateix, per l’avanç indubtable i implacable del fenomen anomenat globalització, és més urgent que mai atemptar contra el concepte d’art que incorpora.
Hem esmentat la Grècia clàssica. La Grècia de Pericles es pot considerar la fundadora de la democràcia, però també, amb l’aparició de l’home modern, del seu ego autoproclamat i reivindicatiu, pot suposar l’aparició de l’artista modern. A l’Edat Mitjana, vist des dels nostres ulls moderns –posmoderns, si voleu-, els artistes creen obres d’elevada perfecció tècnica i de gran bellesa plàstica. Però ha desaparegut –momentàniament- el concepte d’artista. En una societat rígidament estamentada, regulada en gremis i segmentada zelosament, la personalitat no compta.
La personalitat, l’ego individual i la seva autoafirmació a través de la creació per sobre de la tradició tècnica amb què s’expressa, és el que marca l’artista tal com avui l’entenem. L’artista que signa orgullós la seva obra és el contraparadigma del pintor cavernícola que deixa la seva mà pintada al costat del cérvol que reflecteix a la roca amb l’ànim de capturar la seva ànima –i poder menjar-se el seu cos-.
Recapitulem, doncs: personalització, autoafirmació, forçament o violentació de la tècnica, antiutilitarisme. Aquests elements estan presents en la tasca de l’artista modern. Això significa que l’artista projecta el seu ego singular per desbancar el marc de la tècnica, de la tradició de mitjans, cànons i aprenentatges de què es val per manifestar el que reivindica com a art propi, i ho fa deslligat d’un utilitat comunitària o individual directa.
A diferència de l’artesà, l’artista busca desbordar el marc de la rutina apresa per manifestar la seva creació. Que la creació es vinculi aleshores més o menys a la tradició, que sigui més o menys elaborada, que respecti millor o pitjor els cànons acceptats, o que incorpori major o menor grau de treball material, són matisos, valoracions i classificacions que, si en els extrems poden arribar a posar en qüestió el concepte, no són ara la clau central del tema. Si en l’art modern hi ha encara una subjecció als cànons acadèmics, en el món posmodern, amb la caiguda dels valors absoluts, la vinculació ja és gairebé inexistent.
Sobre si encara cal per acceptar la definició un element extern, el tercer espectador que valora o admet com a artístic el producte d’aquesta creació, com proposaria tal vegada Kant, és en canvi una qüestió central, ja que afecta a l’element primordial del nostre atemptat: com i amb quins elements es defineix socialment l’art.
Diguem ja d’entrada que estem en contra d’aquesta necessitat de l’imperi de l’exterior.
Que l’artista hagi d’obrir-se a la mirada de l’altre no implica que només la mirada de l’altre condicioni la seva creació i la doti del significat artístic. Pel contrari, l’artista comunica a través de la seva creació, però no crea per la seva comunicació. En molts sentits, i com han manifestat exhaustivament molts artistes que han reflexionat -o sigui, que han usat el llenguatge per referir-se a la seva obra-, l’acte creatiu és un acte alliberat de la necessitat de comunicar, o, encara més ajustadament, és una comunicació interna, entre parts de l’artista que habitualment no dialoguen entre si (el conegut fenomen que s’ha anomenat de tantes formes: inspiració, intuïció, trànsit...), i que ha fet singularment perillós i relliscós l’acte creatiu quan s’ha tractat de diferenciar-lo d’altres fenòmens extravagants i heterodoxos com la bruixeria, la mística, o posfreudianament de l’esquizofrènia o les neurosis.
L’artista sa, autoafirmatiu, el creador que s’aboca a la seva obra com a necessitat de viure’s a si mateix, l’individu que tal vegada sigui l’exemple més acabat de la superació de l’home per la qual clamava Nietzsche, es troba tanmateix aviat enfrontat amb dues contradiccions: per una banda, amb la necessitat del reconeixement, i per altra amb la necessitat de subsistir.
En un primer ordre de coses, apareixen òbviament les necessitats bàsiques i vitals, la de menjar, habitatge, etc., que necessiten una dedicació molt alta en termes de temps i de força de treball. En el món modern que sorgeix de la Revolució Industrial, o potser ja abans, des de l’aparició de les societats mercantilistes amb economies basades en l’intercanvi monetari, això implica la necessitat de guanyar diners, o almenys de posseir-los. Tret, doncs, dels diletants rendistes, els aspirants d’artistes han de posar la seva aspiració en la professionalització del seu treball creatiu.
Això aboca a la segona contradicció, ja que la professionalitat només s’aconsegueix amb el reconeixement exterior, en la qualificació de la seva obra per part de la societat, de manera que se li garanteixi la contraprestació monetària al seu treball que li permeti subsistir.
Professionalitat i reconeixement son dos conceptes, com es veu, força antagònics amb el plantejament conceptual que hem fet de l’artista i del seu acte creatiu solipsista o autoreferencial. I més antagònic encara en el marc de les relacions mercantils. Per dir-ho així, el mercat que s’organitza entorn de l’art crea un complex de relacions –el mercat de l’art- que procura la mediació entre artista i massa, i diposita la insoluble tasca, novament, en mans d’especialistes –crítics, marxants, editors, galeristes, etc, etc- que oficien el tracte mercantil i permeten que el reconeixement de la massa garanteixi una dotació econòmica suficient per als professionals creadors.
Aquesta funció, de pas, permet defensar el concepte d’èlite consubstancial amb l’art modern: si l’artista és l’individu situat per sobre de la massa, cal garantir que el nombre d’artistes reconeguts sigui limitat per garantir la seva professionalitat i allunyament de la massa consumidora, bé que ignorant.
Aquesta contradicció final és, ja ho hem dit, insoluble. Es tracta de la mateixa base del concepte d’art i d’artista que volem negar. És l’exemple de la paradoxa que trobem en la mateixa arrel de l’aparició de les societats que afirmen l’individu per sobre de la massa. Si d’un costat s’origina la democràcia, de l’altra aquesta, o sigui, el mandat de la majoria, xoca amb l’autoafirmació de l’ego, que es rebel•la i es reivindica en una aristocràcia modulada i disfressada per una elaboració teòrica falsa i artificial: el predomini del mèrit.
Pel contrari, l’art i l’artista que proposem hauria de desprendre’s de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s’alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l’art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l’actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l’art –un art on la majoria creï i l’artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d’haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l’autèntica creació. L’evolució de les tecnologies de la comunicació –només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d’intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.
Eduard
No vol ser una negació de l’art, ni tampoc un enèsim intent de definició del concepte d’art. Vol ser més aviat un alliberament de l’art d’un cert concepte d’artista i un alliberament de l’artista d’un cert concepte d’art.
La paradoxa inicial és que ens veiem obligats a definir un cert concepte d’art, per negar-lo, un cert concepte d’artista, per negar-lo, i uns conceptes d’art i artista, per afirmar-los. Conscients que només disposem de l’eina –i de la trampa que li és inherent- del llenguatge per afrontar aquesta empresa, declarem en conseqüència que només en el despullament de la tradició teòrica ja massa carregosa podrem conquerir l’objectiu.
No es tracta de rebutjar l’estudi del pensament teòric sobre l’art. Es tracta de buscar un precipitat manejable que serveixi al nostre propòsit.
Què s’entén per art avui en dia? Què volem dir quan diem artista? Entenem per art el mateix que es podia entendre a la Grècia clàssica o el que s’entén en cultures actuals distants? Sens dubte, no és el cas. La universalitat del concepte d’art –per no parlar d’un concepte encara més elusiu com el de cultura- és una quimera des del punt de vista històric. Des del punt de vista geogràfic , en canvi, potser mai la Humanitat ha estat tan a prop d’una homogeneïtat, si no unitat, pel que fa al tractament de l’art, un cop la hegemonia d’un tipus d’organització social com el que representa l’imperialisme nord-americà és tan intensament estès arreu del planeta.
Per això mateix, per l’avanç indubtable i implacable del fenomen anomenat globalització, és més urgent que mai atemptar contra el concepte d’art que incorpora.
Hem esmentat la Grècia clàssica. La Grècia de Pericles es pot considerar la fundadora de la democràcia, però també, amb l’aparició de l’home modern, del seu ego autoproclamat i reivindicatiu, pot suposar l’aparició de l’artista modern. A l’Edat Mitjana, vist des dels nostres ulls moderns –posmoderns, si voleu-, els artistes creen obres d’elevada perfecció tècnica i de gran bellesa plàstica. Però ha desaparegut –momentàniament- el concepte d’artista. En una societat rígidament estamentada, regulada en gremis i segmentada zelosament, la personalitat no compta.
La personalitat, l’ego individual i la seva autoafirmació a través de la creació per sobre de la tradició tècnica amb què s’expressa, és el que marca l’artista tal com avui l’entenem. L’artista que signa orgullós la seva obra és el contraparadigma del pintor cavernícola que deixa la seva mà pintada al costat del cérvol que reflecteix a la roca amb l’ànim de capturar la seva ànima –i poder menjar-se el seu cos-.
Recapitulem, doncs: personalització, autoafirmació, forçament o violentació de la tècnica, antiutilitarisme. Aquests elements estan presents en la tasca de l’artista modern. Això significa que l’artista projecta el seu ego singular per desbancar el marc de la tècnica, de la tradició de mitjans, cànons i aprenentatges de què es val per manifestar el que reivindica com a art propi, i ho fa deslligat d’un utilitat comunitària o individual directa.
A diferència de l’artesà, l’artista busca desbordar el marc de la rutina apresa per manifestar la seva creació. Que la creació es vinculi aleshores més o menys a la tradició, que sigui més o menys elaborada, que respecti millor o pitjor els cànons acceptats, o que incorpori major o menor grau de treball material, són matisos, valoracions i classificacions que, si en els extrems poden arribar a posar en qüestió el concepte, no són ara la clau central del tema. Si en l’art modern hi ha encara una subjecció als cànons acadèmics, en el món posmodern, amb la caiguda dels valors absoluts, la vinculació ja és gairebé inexistent.
Sobre si encara cal per acceptar la definició un element extern, el tercer espectador que valora o admet com a artístic el producte d’aquesta creació, com proposaria tal vegada Kant, és en canvi una qüestió central, ja que afecta a l’element primordial del nostre atemptat: com i amb quins elements es defineix socialment l’art.
Diguem ja d’entrada que estem en contra d’aquesta necessitat de l’imperi de l’exterior.
Que l’artista hagi d’obrir-se a la mirada de l’altre no implica que només la mirada de l’altre condicioni la seva creació i la doti del significat artístic. Pel contrari, l’artista comunica a través de la seva creació, però no crea per la seva comunicació. En molts sentits, i com han manifestat exhaustivament molts artistes que han reflexionat -o sigui, que han usat el llenguatge per referir-se a la seva obra-, l’acte creatiu és un acte alliberat de la necessitat de comunicar, o, encara més ajustadament, és una comunicació interna, entre parts de l’artista que habitualment no dialoguen entre si (el conegut fenomen que s’ha anomenat de tantes formes: inspiració, intuïció, trànsit...), i que ha fet singularment perillós i relliscós l’acte creatiu quan s’ha tractat de diferenciar-lo d’altres fenòmens extravagants i heterodoxos com la bruixeria, la mística, o posfreudianament de l’esquizofrènia o les neurosis.
L’artista sa, autoafirmatiu, el creador que s’aboca a la seva obra com a necessitat de viure’s a si mateix, l’individu que tal vegada sigui l’exemple més acabat de la superació de l’home per la qual clamava Nietzsche, es troba tanmateix aviat enfrontat amb dues contradiccions: per una banda, amb la necessitat del reconeixement, i per altra amb la necessitat de subsistir.
En un primer ordre de coses, apareixen òbviament les necessitats bàsiques i vitals, la de menjar, habitatge, etc., que necessiten una dedicació molt alta en termes de temps i de força de treball. En el món modern que sorgeix de la Revolució Industrial, o potser ja abans, des de l’aparició de les societats mercantilistes amb economies basades en l’intercanvi monetari, això implica la necessitat de guanyar diners, o almenys de posseir-los. Tret, doncs, dels diletants rendistes, els aspirants d’artistes han de posar la seva aspiració en la professionalització del seu treball creatiu.
Això aboca a la segona contradicció, ja que la professionalitat només s’aconsegueix amb el reconeixement exterior, en la qualificació de la seva obra per part de la societat, de manera que se li garanteixi la contraprestació monetària al seu treball que li permeti subsistir.
Professionalitat i reconeixement son dos conceptes, com es veu, força antagònics amb el plantejament conceptual que hem fet de l’artista i del seu acte creatiu solipsista o autoreferencial. I més antagònic encara en el marc de les relacions mercantils. Per dir-ho així, el mercat que s’organitza entorn de l’art crea un complex de relacions –el mercat de l’art- que procura la mediació entre artista i massa, i diposita la insoluble tasca, novament, en mans d’especialistes –crítics, marxants, editors, galeristes, etc, etc- que oficien el tracte mercantil i permeten que el reconeixement de la massa garanteixi una dotació econòmica suficient per als professionals creadors.
Aquesta funció, de pas, permet defensar el concepte d’èlite consubstancial amb l’art modern: si l’artista és l’individu situat per sobre de la massa, cal garantir que el nombre d’artistes reconeguts sigui limitat per garantir la seva professionalitat i allunyament de la massa consumidora, bé que ignorant.
Aquesta contradicció final és, ja ho hem dit, insoluble. Es tracta de la mateixa base del concepte d’art i d’artista que volem negar. És l’exemple de la paradoxa que trobem en la mateixa arrel de l’aparició de les societats que afirmen l’individu per sobre de la massa. Si d’un costat s’origina la democràcia, de l’altra aquesta, o sigui, el mandat de la majoria, xoca amb l’autoafirmació de l’ego, que es rebel•la i es reivindica en una aristocràcia modulada i disfressada per una elaboració teòrica falsa i artificial: el predomini del mèrit.
Pel contrari, l’art i l’artista que proposem hauria de desprendre’s de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s’alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l’art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l’actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l’art –un art on la majoria creï i l’artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d’haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l’autèntica creació. L’evolució de les tecnologies de la comunicació –només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d’intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.
Eduard